Club de lectura CELLER DE LLETRES
El fil de plata, de Lluís-Anton Baulenas
- Tertúlia del divendres 8 de maig de 2015
En aquesta trobada del
club de lectura Celler de lletres comptàvem amb la presència de l’autor:
Lluís-Anton Baulenas. I com és habitual en aquests casos l’obertura de la
sessió ha anat a càrrec de Montse Medall, Regidora de Cultura de l’Ajuntament, que sempre ens acompanya quan el club celebra una
trobada especial.
Val a dir, en termes
generals, que la novel·la El fil de plata
ha rebut una valoració unànimement positiva i que les clubaires han gaudit amb el
feed-back comunicatiu que s’ha establert amb l’autor convidat. Però a més ens
havíem plantejat un petit repte: que cadascuna de les assistents al club
plantegés una pregunta a Lluís-Anton Baulenas, ja fos relacionada amb la
lectura d’aquesta novel·la o al voltant de l’ofici d’escriure. Repte que ha
estat superat amb escreix i que ha proporcionat una interessant i enriquidora
trobada.
Així, hem conegut
detalls del que podríem anomenar la cuina de l’escriptura. Per exemple, que
l’origen d’El fil de plata neix en
l’època més cruenta de la Guerra de Iugoslàvia, i que davant l’allau d’informacions
que ens arribaven al voltant del conflicte l’autor va sentir la necessitat
d’escriure i parlar de la guerra. O per exemple, que Baulenas no acostuma a
escriure les seves obres de forma lineal, sinó que primer comença a
prendre forma allò que té clar i a partir d’aquí la història es va expandint. Una expansió, per altra banda, que treballa amb rigor en base a la recerca documental i, sobretot, en la recreació i construcció dels personatges que hi intervindran.
prendre forma allò que té clar i a partir d’aquí la història es va expandint. Una expansió, per altra banda, que treballa amb rigor en base a la recerca documental i, sobretot, en la recreació i construcció dels personatges que hi intervindran.
Un dels aspectes que
s’ha valorat més positivament i al voltant del qual se li han fet diverses
preguntes ha estat la tècnica narrativa d’aquesta novel·la. Estructurada en
base a quatre grans parts, la tria de la veu narradora ha estat encomiada i
rebuda com un gran encert. I és que cal remarcar que aquesta veu del narrador
recau en els mateixos tres personatges protagonistes de la història, i tots
tres van teixint el fil de plata, aquesta teranyina d’esdeveniments i emocions,
de manera que s’alternen en les explicacions mentre avancen i, fragment a
fragment, construeixen un ampli i ric trencaclosques que ens parla de les
persones, de la societat, i de la Història en majúscula. També hem apuntat detalls
i aspectes sobre els personatges en general i els protagonistes en particular
(el Pere, el Gregori i la Maria).
Però potser on ens hem
abonat més ha estat en els comentaris sobre el final. I a partir d’aquí, si encara
no ho heu fet i teniu intenció de llegir El
fil de plata, no continueu amb la lectura d’aquest resum perquè tot seguit ve
un spoiler. D’entrada, algunes clubaires han considerat que el tancament de la
novel·la resulta una mica dur i haurien preferit una forma més tendra de cloure
la història, i per contra d’altres s’han trobat ben còmodes amb aquest final.
Però per damunt de tot hi planava la gran incògnita: en la trobada de Cap d’Any
de 1985, és la Maria, qui arriba al parc on s’espera en Gregori? I en cas que
sigui ella (cada lector en pot treure la seva conclusió), per què no parlen?
Són tots dos els qui prefereixen viure del record?
Sigui com sigui, aquest
tancament amb final obert és motivador i obliga el lector a plantejar-se
preguntes i, per tant, a continuar vivint la lectura després de tancar el
llibre. Cosa que diu molt a favor de la novel·la.
De nou, i ja per anar
acabant, la tertúlia d’avui s’ha convertit en una nova sessió del club de
lectura en què hem pogut gaudir de la presència de l’autor, en aquest cas
Lluís-Anton Baulenas, amb tots els aspectes positius que això comporta.
Unes
paraules de Lluís-Anton Baulenas
Les obvietats, per més
que ho siguin, de vegades cal dir-les i repetir-les. És el cas de les trobades
entre autors i lectors que faciliten els clubs de lectura. L'escriptor no té
gaires possibilitats de contrastar d'una manera tan directa no ja la recepció
d'una obra seva sinó, el que és més important, la reflexió des de diversos
punts que suscita aquesta obra. En el cas del club de lectura de la biblioteca
municipal de Sant Sadurní, això es va donar amb escreix. Va ser una estona ben
aprofitada en què tots vam poder gaudir d'aquesta oportunitat única de
contacte. Es nota que és un club de lectura amb rodatge, amb una molt bona
monitora -també escriptora- que ho facilita. Per trobades com la de l'altre
vespre amb tots vosaltres, membres del club de lectura, ja val la pena
continuar endavant. Per a l'escriptor, quan el lector es materialitza, quan
deixa de ser un número, de sobte s'adona que totes aquelles hores, aquells
dies, aquells mesos treballant personatges, atmosferes, inventant trames, etc.
ha valgut la pena. El club de lectura, i
especialment el vostre, tan atent, demostren que la novel·la no és morta i que,
de grans, tenim tantes ganes com de petits, que ens expliquin històries, i si
podem, comentar-les amb els amics. Per molts anys i fins a la pròxima!
- L’autor
Novel·lista i dramaturg (Barcelona, 1958), és llicenciat en Filologia
Catalana. El 1988 abandona la seva feina com a docent per dedicar-se
professionalment a la literatura. Ha publicat reculls de relats: Qui al cel escup... i Càlida nit (premi Documenta 1989), però
és en el camp de la novel·la on trobem el gruix més important de la seva obra,
molts títols de la qual han resultat mereixedors de premis i reconeixements
literaris: Rampoines 451, Noms a la sorra (finalista del premi
Sant Jordi 1994), Alfons XIV (finalista del premi Sant Jordi 1996), El
fil de plata (premi Carlemany 1998; premi Crítica Serra d'Or 1999), La
felicitat (premi Prudenci Bertrana 2000), Amor d'idiota, Per un sac d'ossos (premi
Ramon Llull 2005), Àrea de servei, El nas de Mussolini (premi Sant Jordi
2008), Quan arribi el pirata i se
m’emporti, i La vostra Anita.
També en el camp del teatre, a més de guanyar premis com el Ciutat
d'Alcoi en dues convocatòries (1989 i 1995), ha estat representat en nombroses
ocasions, entre les quals les seves obres Melosa Fel o El pont de Brooklyn.
Ha treballat com a guionista i alguns dels seus guions s’han passat a la
pantalla i han assolit un notable èxit. Destaca la seva col·laboració amb el
director de cinema Ventura Pons, que ha filmat Anita no perd el tren
(2001) i la més recent Amor d’idiota (2005). I com a traductor ha
traduït al català, entre d’altres, el teatre d’Eugene O’Neill, Jean Cocteau,
Boris Vian, Albert Camus, Eugène Ionesco... i també la narrativa de George
Orwell, Truman Capote, John Dos Passos... Concretament amb la versió catalana
de Donar al Cèsar, obra de teatre de
Marguerite Yourcenar, va guanyar el premi Josep M. de Sagarra de traducció
teatral el 1989.
Col·labora habitualment en la premsa barcelonina com a comentarista
literari i cronista: ARA, ElDiario.es, AVUI, Público, El País i
El Periódico. I cal remarcar que les seves novel·les han estat traduïdes a
l’anglès, castellà, francès, portuguès, italià, grec, xinès, polonès,
neerlandès i romanès.
- L’obra
Llegim a la contraportada que la novel·la ens mostra la vida de tres
joves que es coneixen, per atzar, just el dia que compleixen els divuit anys.
En aquest punt ens cal situar-nos en una data ben concreta: el 21 de setembre
de 1935. I la descripció que ens ofereix al voltant dels tres personatges ens
pinzella amb força claredat el que hi trobarem: Gregori, un universitari de
família catòlica que vol sortir de l’ou; Maria, una òrfena amb ganes de superar
un passat massa trist; i Pere, un extravertit treballador amb molta iniciativa.
Des de l’instant en què la casualitat encreua les seves vides, tots tres
sentiran que entre ells neix un important lligam d’amistat, i això els durà a
viure junts els inicis de la joventut, una època farcida d’esperances i
projectes, d’il·lusions i d’amor, perquè ambdós nois se sentiran atrets per
Maria. Malauradament aquests anys de descoberta i despertar, durant els quals
podran percebre les convulsions polítiques i socials del seu entorn (la lluita
del moviment obrer, l’alliberament de la dona, la llei del divorci...)
s’estroncaran a causa de l’esclat de la Guerra Civil.
Cadascun d’ells s’enfrontarà en solitari, en funció de la seva ideologia
i del lloc que ocupa en l’escalat social, a la guerra i a la dura postguerra,
dos esdeveniments que encarrilaran les seves vides vers destins ben diferents.
Amb tot, encara tenen una cita pendent, fruit d’una promesa pactada la nit de
cap d’any de 1935: retrobar-se cinquanta anys més tard en el mateix lloc i a la
mateixa hora.
Més enllà d’aquest fil argumental en el qual destaca el cant que fa
l’autor a l’amistat i l’amor, el que també podem copsar és una acurada
presentació històrica de l’època de la República i del començament de la Guerra
Civil, amb referències geogràfiques i dades cronològiques que emmarquen i
retraten la ciutat de Barcelona d’aquells anys. I encara cal remarcar la
tècnica de què se serveix Lluís-Anton Baulenas per presentar-nos aquest petit
mosaic social en base als tres personatges, i és que no trobarem en cap moment
un narrador que ens mostri i ens guiï per l’entramat de la novel·la, sinó que
els tres joves (Gregori, Maria i Pere) seran els encarregats d’explicar-nos,
directament, tot allò que viuen. Aquesta tria és la que ens duu a una
estructura de la novel·la basada, per una banda, en l’aspecte coral de la
narració, i per altra banda en l’aspecte cronològic. Però aquesta tria és també
la que permet a l’autor mostrar la realitat més íntima de tots i cadascun dels
protagonistes: pensaments, somnis, actituds, sentiments...
Altres dades
- Lluís-Anton Baulenas, web oficial: http://www.lluisantonbaulenas.cat/
- Lluís-Anton Baulenas a l’AELC: http://www.escriptors.cat/autors/baulenasla/
- Breu entrevista a Youtube: https://youtu.be/W6zntkuU6SU
- Entrevista sobre l’ofici de traductor: http://www.locantich.cat/2014/01/lluis-anton-baulenas-la-veu-del.html
Sílvia Romero
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada