Club de lectura CELLER DE LLETRES
La tertúlia de Celler de
lletres del mes de novembre és la que dediquem al cicle “Art i Literatura”, i
per aquest motiu a la trobada comptàvem, com ja és habitual, amb la presència i
la col·laboració de Glòria Guilera, llicenciada en Història de l’Art,
que s’ha encarregat de comentar els diversos aspectes artístics que apareixen a
la novel·la triada: L’obra, d’ÉmileZola.
En una primera ronda
d’opinions s’ha pogut copsar certa dificultat, per part d’un grup nombrós de clubaires,
per immergir-se en la lectura. Aquest entrebanc, per les valoracions que s’han
anat desgranant, hem considerat que es correspon precisament a un dels trets
més característics del Naturalisme, corrent al qual s’adscriu plenament la
novel·la que tractem: les descripcions minucioses i detallades plantejades des
d’un posicionament objectiu. Però per contra, malgrat aquesta manca d’empatia,
també és cert que la majoria de clubaires s’han sentit atrets per la història
que es desenvolupava pàgina rere pàgina. Cal dir, a més, que aquest interès ha
aparegut en sorgir de forma més clara el conflicte emocional del protagonista,
Claude, vers el personatge de Christine.
Més enllà d’aquesta
primera valoració, són diversos els temes que s’han comentat durant la
tertúlia. Per una banda s’ha aplaudit el retrat del París de l’època que ens
descriu l’autor, des de les imatges dels cafès –llocs habituals de trobada
d’artistes-, fins a la recreació del Saló, una exposició esperada i criticada
gairebé a parts iguals, passant pel protagonisme que prenen les classes socials
baixes, on trobem subtemes com les malalties, la sexualitat, l’educació...
De fet, quant a les
malalties, s’ha remarcat la tristor i el patiment que es destil·la de les vides
dels pocs nens que apareixen a la novel·la. A Jacques, per exemple, el fill de
Claude i Christine, l’acompanyem de ben a prop en la seva agonia, i el seu
sofriment amara la nostra lectura. I una sensació ben similar és la que sentim
en llegir el breu passatge on intervenen els fills de Dubuche, dues criatures
febles i malaltisses.
L’altre sector al
voltant del qual hem discutit és el de les dones, perquè el tractament que rep
aquest grup és absolutament anorreador. La dona és un objecte. De vegades
assumeix aquesta consideració tot posant com a model. En ocasions hi arriba a
causa de cert llibertinatge. Però sigui com sigui el paper de la dona al llarg
de la narració se’ns desvetlla com el d’una persona sense influència (llevat de
rares excepcions) en la vida parisenca que ens pinzella Zola.
I per tancar i no
estendre’m més, apuntaré un altre dels grans temes que han ocupat la xerrada:
la lluita de l’artista per assolir la creació. Aquest és un aspecte que ha
atrapat els lectors per tota la complexitat que exposa, per l’angoixa
existencial que se’n desprèn, per l’evolució que s’imposa des de la il·lusió de
tot allò que encara està per fer fins al desencís davant la consideració de la
creativitat com un simple treball. En aquest sentit cal assenyalar el diàleg
entre Sandoz (l’amic incondicional de Claude) i Bongrand mentre avancen, ja a
les últimes pàgines, pel cementiri: en la conversa que mantenen es desenvolupa
tota una teoria al voltant del fet creatiu.
Després d’aquesta ronda
d’opinions i dels comentaris sorgits entremig, la Glòria Guilera ha agafat la
paraula i ens ha situat en l’època pictòrica que es narra a L’obra, tot indicant els diversos
paral·lelismes entre els personatges de ficció i alguns personatges reals (que
trobareu esmentats més avall). I tot partint de la figura del protagonista,
Claude Lantier, hem pogut comprovar la similitud existent entre la vida de
ficció i la vida del pintor Paul Cézanne, artista en qui hem aprofundit tot
mirant el ppt de presentació preparat per Glòria Guilera amb aquesta finalitat.
En resum: una nova
sessió del club de lectura Celler de lletres engrescadora i interessant.
L’autor (per Glòria Guilera)
Escriptor francès
(París 1840 - 1902) considerat el màxim exponent del Naturalisme. De petit la
seva família marxa a viure a Ais de Provença, on té de company de classe el que
serà el gran pintor Paul Cézanne, i amb qui anirà amb vint anys a París a
estudiar. A París comença a escriure i a col·laborar en les secciones
literàries de diversos diaris, i gràcies a Cézanne coneix els pintors
impressionistes.
L’any 1866 concep
el projecte Rougon-Macquart, conjunt de 20 novel·les,
escrites entre 1871 i 1893 amb el subtítol Història natural i
social d’una família sota el segon imperi, on destaquen títols com: Germinal,
La Terre, Nana i L’obra, entre d’altres.
Cal destacar la
seva implicació en el cas Dreyfus i la publicació de la seva carta dirigida al
President de la República "J'accuse...!", fet arrel de la qual es va
haver d’exiliar.
Mor el 1902
asfixiat per culpa d'una xemeneia embussada. Tenint en compte els enemics que
s'havia creat en vida mai no s’ha descartat la tesi de l’assassinat.
Quant a l’estil
literari, Zola és un dels primers a introduir una visió determinista i
cientista dels personatges marginals. Pretén descriure tota la societat del
moment, seguint l'exemple d'Honoré de Balzac, sense excloure cap aspecte per
desagradable que sigui. Usa descripcions amb multitud de detalls tècnics, poc
diàleg i voluntat de ser objectiu.
L’obra (per Glòria Guilera)
Émile Zola, en L’obra, ens retrata la
gènesi del moviment impressionista i el París de l’època: el món dels salons,
els cafès i llocs de trobada dels artistes, i la figura del crític d’art i del
marxant. Al mateix temps és una obra sobre la creació artística, sobre la
lluita de l’artista amb la natura i l’esforç de l’artista per crear vida.
L’any 1872 Monet pinta el quadre Impressió
del sol naixent, que donarà nom al moviment impressionista. El 1874 es dóna
com a data de naixement del corrent a França, coincidint amb la primera
exposició del grup a l’estudi del fotògraf Nadar i es considera que finalitza
en la darrera exposició el 1886, any en que Zola escriu L’Obra. Zola,
amic del grup, ha viscut en primera persona el moviment.
L’impressionisme es caracteritza per trencar
amb l’academicisme i innovar en representar els objectes d’acord amb les seves
impressions personals, i per pintar directament a l’aire lliure: abreviar i
fragmentar la pinzellada, utilització de colors purs del prisma i aspirar a
captar i reproduir la intensitat lluminosa, els reflexos i la vida en el seu
instant. També comporta un canvi de temàtica en la pintura: es deixen els temes
històrics, mitològics i religiosos i es pinten paisatges, escenes de la vida
quotidiana tot retratant la vida de la burgesia: escenes al parc, passejades,
els cafès, vida familiar.
El segle XIX és un moment en què hi ha un
canvi substancial en el món de l’art. Anteriorment els artistes treballaven per
l’encàrrec d’un comitent: la cort, l’església i l’aristocràcia. Ara l’artista
comença a ser autònom i apareix la figura del marxant i el crític d’art,
figures que també estan reflectides a la novel·la.
Un altre tema present a la novel·la és el
dels salons. París, com a capital de l’art, des del 1725 celebra el Saló, una
exposició d’art oficial de l’Acadèmia de Belles Arts de París, on hi ha un
jurat que tria les obres. I en l’època que ens retrata Zola en general s’exposaven
obres academicistes i rebutjaven les dels nous corrents. Per no deixar fora els
artistes no academicistes, el 1863, per voluntat expressa de Napoleó III, es
crea el Saló dels refusats, per exposar aquelles obres rebutjades per
l’oficial. L’obra és la novel·la més autobiogràfica de Zola, i en molts
dels personatges es pot trobar cert paral·lelisme o inspiració amb alguns
artistes i personatges del món intel·lectual del París de l’època. Tot i no ser
la biografia cent per cent exacta, podem identificar el personatge de Claude
Lantier amb el pintor Paul Cézanne; Pierre Sandoz és Émile Zola; Henri
Fagerolles té molts trets de la vida d’Edouard Manet; Jory és el crítc d’art Ernst Chesneau; i Bongrand s’identifica amb
el pintor realista Courbet.
Per acabar, comentar que el personatge de
Claude Lantier, inspirat en Frenhofer, pintor que busca la perfecció a L’obra
mestra desconeguda d’Honoré de Balzac, va fer trencar l’amistat entre Zola
i Cézanne.
Altres dades
·
Sobre l’article “J’accuse...!”, d’Émile Zola
(viquipèdia): https://ca.wikipedia.org/wiki/J%27accuse...!
·
Ressenya sobre L’obra
(en castellà): https://asintotatotal.wordpress.com/2012/05/28/la-obra-de-emile-zola/
Sílvia Romero
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada